Maragall-Margarideta

En el Faust den Goethe hi ha una part, la més viva, que s’ha fet popular per tot arreu: el drama de la Marguerideta. Però aquest drama l’hem vist, generalment, a travers del convencionalisme de l’òpera, es dir, en una atmosfera musical, quasi bé sempre poc adequada, cantat en italià, desfigurat en libretti, entremig de clars de lluna i resplendors d’infern, dimonis vermells, tiples enfarinades, tenors amb colant i barret de plomes, romanzette, etc. Així es que, encara que’1 públic ha percebut el punyent drama humà que hi havia a dintre, l’ha percebut generalment d’una manera massa sentimental (en el mal sentit de la paraula), massa distant de la vida.
Aquesta separació de l’art i la vida es una calamitat, i per això m’ha semblat que un drama tant fondament humà com aquest seria molt profitós fer-lo conèixer en la nostra llengua, no solament sense música, sinó també representat com si passés avui i aquí, perquè, en realitat, passa per tot i sempre.
La Marguerideta es aquella noia menestrala que trobavem cada dia pel nostre carrer, riallera i enjogaçada amb amigues seves; que després observavem que un senyor la seguia, un senyor encara jove, però molt seriós, que anava sempre amb un altre d’antipàtic, burleta, mala fatxa; que després la vèiem menos, i un dia varem trobar tota transmudada, com marcida, i varem pensar:«Alguna n’hi passa.» Després l’hem perduda de vista… o pot-ser l’hem coneguda més d’aprop a la Margarideta, i li sabem la trista història. O pot-ser, per un costat o altre, la tenint sobre la consciencia.
Doncs, a veure-la, a veure la vida feta art, es dir, bellament intensificada i redemptorament punyenta; a veure’l drama pur, nu d’accidents destorbadors.
Aquest ha sigut el meu intent, i així me sembla que s’hauria de fer amb totes les grans obres d’art que, contenint un fort sentit universal, han sigut naturalment presentades dintre una realitat particular: realisar-les altra vegada dintre de cada particularitat de temps i de lloc, perquè així la llur universalitat resulti sempre, i per tot arreu, viva i penetrant, i manifesti la profonda unitat de l’art i de la vida. I aquesta es la pedra de toc del gran art.

Text de Joan Maragall extret del pròleg de La Marguerideta: escenes de Faust. 2a ed. Barcelona: L’Avenç, 1910.

A continuació us mostrem les edicions monogràfiques que conserven als nostres fons bibliogràfics.

Accés a l’edició en línia de la Col·lecció de llibres impresos del S. XIX-XX de la Biblioteca de Catalunya, dins la Memoria Digital de Catalunya