Amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Dansa, que es commemora el 29 d’abril, aprofitem per recordar-vos que al MAE conservem diversos fons personals i institucionals de dansa que podeu consultar en qualsevol moment en línia. Cada fons inclou una breu biografia, una descripció, així com l’accés a l’inventari i als documents de què disposem al catàleg d’arxiu i museu Escena Digital. També podreu consultar altres referències o documents relacionats amb els artistes en altres recursos nostres com ara el catàleg del fons bibliogràfic i audiovisual Biblioescènic, la base de dades de premsa Hemeroteca Digital i el repositori digital de l’Institut del Teatre RedIT, el qual recull publicacions i documentació inèdita d’investigació de la institució i de la nostra comunitat acadèmica. L’accés als documents no digitalitzats i la consulta física dels originals a les dependències del MAE s’ha de fer sota petició prèvia al correu electrònic biblioteca.itb@institutdelteatre.cat.
Consulteu també aquest article en castellà.
Fons Ricard Moragas (Girona 1829-Madrid 1899).
Ricard Moragas, entre 1860 i 1870. Fotografia de F. Amer
Ballarí, coreògraf i figurinista. Estudià dansa a Barcelona amb Antoni Biosca. Al 1855 tingué èxits a París, Amèrica i Londres amb Manuela Perea, ‘La Nena’. Amb ella fou primer ballarí al Gran Teatre del Liceu entre el 1859 i 1860, amb gran èxit. Actuà a Madrid i a Itàlia i assolí nous èxits al Liceu entre els anys 1865 i 1869. Retirat del ballet, fou escenògraf de les comèdies de màgia populars cap al 1870, com La redoma encantada i La pata de cabra , i coreògraf dels ballets d’òperes al Liceu, sovint en col·laboració amb l’escenògraf Soler i Rovirosa, dirigint entre d’altres a les primeres ballarines Roseta Mauri i Pauleta Pàmies. El 1881 assolí un gran èxit amb el ballet Corinda , de Manent. Fou director del cos de ball del Teatro Real de Madrid, i mestre de ball del rei Alfons XIII i de les infantes.
Conservem 79 documents originals entre figurins i notacions coreogràfiques que comprenen els anys 1870 i 1890, consultables a Escena Digital de Catalunya.
Es pot consultar també el seu fons i més documents d’arxiu i museu relacionats amb Ricard Moragas a Escena Digital de Catalunya, i a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Pauleta Pàmies (Barcelona 1851-1937).
Pauleta Pàmies a Lohókeli, Teatre Tívoli, 1882. Fotografia d’A. Torijos
Ballarina de dansa clàssica i espanyola. Va ser directora de la Companyia de Dansa del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i professora de dansa durant 70 anys, per exemple al Liceu i a l’escola de dansa que va fundar junt el ballarí rus Sacha Goudine i que porta el seu nom. Ha format ballarines de la talla de Rosita Segovia, Teresina Boronat, Trini Borrull, Carmita García i Maria de Ávila, entre moltes altres, i també a la ballarina i sobretot mestra de castanyoles Emma Maleras, de la qual també tenim un fons. Pauleta Pàmies va ingressar com a ballarina professional al Liceu el 1864 i el 1880 va esdevenir-hi la primera ballarina. També va ballar a altres teatres barcelonins, com per exemple al Teatre Principal, on va ser la primera ballarina de 1871 a 1873. Als 42 anys va decidir retirar-se dels escenaris per a dedicar-se exclusivament a la coreografia, direcció i formació de dansa.
El seu fons, conté principalment fotografies i programes de mà i una part ja està accessible a Escena Digital de Catalunya.
Es pot consultar també el seu fons i més documents d’arxiu i museu relacionats amb Pauleta Pàmies a Escena Digital de Catalunya, i a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT.
Llegat Tórtola Valencia (Sevilla 1882-Barcelona 1955).
Tórtola Valencia representando la Danza de la Serpiente, 1915. Fotografía de Adolf Mas
És considerada junt a Amalia Molina, Antonia Mercè La Argentina, La Argentinita i d’altres, com la representant d’una època gràcies als seus espectacles, on combina l’exotisme i alguns elements procedents del music-hall. El seu treball s’inspira en la dansa lliure que va promoure Isadora Duncan, la innovació dels Ballets Rusos i l’orientalisme, tan de moda a inicis del segle XX. De pare català i mare andalusa, de molt petita es va traslladar a Londres i, un cop allà, els seus pares van emigrar a Mèxic deixant-la sota la custòdia d’una família de l’alta burgesia anglesa. Els seus pares van morir prematurament a Mèxic i ella va créixer amb la família que l’havia acollit. Inicià la seva carrera com a ballarina a Londres l’any 1908, al Gaiety Theatre en l’espectacle Habana on interpretà danses espanyoles amb 15 anys i de seguida es va convertir en un model de bellesa. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid al Teatre Romea. L’any 1915 va actuar a Barcelona al costat de Raquel Meller. Les seves danses d’inspiració exòtica van ser rebudes de manera dispar, per alguns eren massa atrevides, però va ser una figura molt reconeguda pels artistes i intel·lectuals de l’època: Ignacio Zuloaga, Hermen Anglada i Camarasa, Dalí, Valle-Inclán, Ruben Darío, Gregorio Marañón, etc. La seva carrera es va desenvolupar des 1908 a 1930, va actuar a tota Europa, els Estats Units i Sud-amèrica amb un gran èxit.
La seva fillola, Àngels Magret, ens llega tot el seu fons quan mort, format per indumentària, fons d’art, àlbums, targetes postals, fotografies, partitures, etc., sent el fons més estudiat del MAE, que es pot consultar a Escena Digital de Catalunya i a Biblioescènic.
L’exposició permanet La memòria de les arts efímeres, que es divideix en 10 “viatges” a través de l’escena, li dedica un viatge.
Es pot consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Tórtola Valencia a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Antònia Mercè “La Argentina” (Buenos Aires 1890-Baiona 1936).
Antonia Mercé, Danza ibérica, París, 1930. Fotografia de Madame d’Ora
Ballarina i coreògrafa espanyola nascuda a Argentina mentre els seus pares, també ballarins i coreògrafs del Teatro Real de Madrid estaven de gira. Considerada l’artista que tendí ponts entre el neoclassicisme i vanguardisme i haver estat la gran renovadora de la dansa espanyola. Girà per tot el món i va ser també una virtuosa de les castanyoles i treballà amb músics de la talla Manuel de Falla, Enrique Granados, Isaac Albéniz y José Padilla, folcloristes com Federico García Lorca i mestres del flamenc com Miguel de Molina o el ballarí Vicente Escudero.
El seu fons és donatiu de la família als anys 50. Tenim correspondència, indumentària, fotografies, cartells, programes, etc. Una part del fons és accessible a Escena Digital de Catalunya i també a Biblioescènic.
Es pot consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Antonia Mercé “La Argentina” a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Alfons Puig (Barcelona 1902-1976).
Alfons Puig a casa seva el 30 setembre de 1962. Fotografia Foto Manen
Empresari, autor, professor i crític de dansa. S’interessà des de jove per l’art coreogràfic, i ja pel 1924, després d’assistir a les actuacions dels Ballets Russes al Gran Teatre del Liceu, començà a treballar professionalment en l’àmbit de la dansa, escribint als diaris i revistes catalanes i estrangeres de les quals era corresponsal com L’Opinió , La Rambla , La Publicitat , La Vanguardia , Tele-exprés , L’Instant , Destino , Liceo , etc. Promogué espectacles de ballet —com els del debut i primeres actuacions de Joan Magriñà. El 1931 conegué a Joan Magriñà i fou el seu empresari. De 1941 a 1975 organitzà recepcions i velades a casa seva per als empresaris, coreògrafs, ballarins i figures de la dansa de tot el món que actuaven a Barcelona. El 1944 organitzà la Companyia de Ballet Clàssic i Espanyol del Gran Teatre del Liceu. Va ser professor d’Història de la dansa a l’Institut del Teatre de Barcelona durant diversos anys. És autor de Ballet y Baile Español y Guía técnica, sumario cronológico y análisis contemporáneo del ballet y baile español, publicats el 1944 i d’El arte del baile Flamenco, publicat després de la seva mort. Participà també a la redacció d’enciclopèdies de música i dansa: Enciclopedia dello spettacolo publicada a Italia, Enciclopedia de la Música editada per Salvat, i Teatro. Enciclopedia del arte escénico de Guillermo Díaz-Plaja.
El seu llegat fou donat pel seu germà a la seva mort. És el més nombrós juntament amb el de Tórtola Valencia. Està format per nombroses pintures, dibuixos i gravats, complements de dansa i indumentària, objectes, figurins, programes, fotografies, i llibres. Una gran part està acessible a Escena Digital de Catalunya i també a Biblioescènic.
Es pot consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Alfons Puig de Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics com autor a Biblioescènic, i a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Joan Magriñà (Vilanova i la Geltrú 1903-1995).
Joan Magriñà, ballet Himne al sol, Palau de la Música, 1942. Fotografia de Batlles i Compte
Ballarí de dansa clàssica i dansa espanyola, coreògraf i mestre de dansa. Inicià la seva formació als divuit anys amb diversos mestres, entre els quals destaca Theodor Wassilief, director dels Ballets Russes que impartia cursos al Liceu. Posteriorment es traslladà a París i Londres, on va ampliar els seus estudis. En aquestes ciutats coincidí amb mestres de la dansa com Anna Pavlova i Serge Lifar. Quan tornà a Barcelona es va integrar al Liceu com a primer ballarí i mestre de ball, des del 1937 fins al 1977 i coreògraf del Gran Teatre del Liceu. Entre el 1966 i el 1977 també fou director del Ballet del Liceu, creat com a cos estable. Del 1951 fins al 1953 dirigí també la companyia de ballet Ballet de Barcelona. Fou mestre a la seva acadèmia de diverses generacions de ballarins, a destacar María de Ávila, Maruja Blanco, Trini Burrull, Emma Maleras, Assumpta Aguadé, Alfons Rovira, Josep Ferrán i Aurora Ponsi també professor de l’Institut del Teatre del 1944 al 1974 on alguns d’aquests ballarins també van estudiar.
Conservem un fons d’art, d’escenografia i figurinisme amb 396 documents, majoritàriament figurins, amb 276 documents, consultable a Escena Digital de Catalunya, i un fons bibliogràfic especialitzat en dansa quasi completament i consultable a Biblioescènic. La resta del seu fons es conserva a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
Es poden consultar també aquest fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Joan Magriñà a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Emma Maleras (Ripollet 1919-Barcelona 2017).
Emma Maleras en un recital de castanyoles, 1976. Fotografia de Pau Barceló
Ballarina i coreògrafa de dansa espanyola, especialment coneguda per la seva feina com a concertista i professora de castanyoles, creant el mètode d’estudi de castanyoles que porta el seu nom. Aquest mètode el va impartir a l’Institut del Teatre de Barcelona on també va ser professora de dansa espanyola des del 1973 fins que es va jubilar, i ha estat adoptat i acceptat mundialment. Fou la primera en introduir les castanyoles com a instrument en una orquestra simfònica i també fundà el cor de castanyoles Tocs. Entre els premis que rebè destaquen la Medalla de las Bellas Artes el 1991, la Medalla al Mérito Artístico el 1993, el Premi d’Honor FAD Sebastià Gasch el 1996 y el Premi d’Honor de l’Institut del Teatre el 1998.
El fons ingressà al MAE l’any 2010 i abarca un ampli període cronològic del 1921 al 2000. Aplega principalment retalls de premsa que mencionen les actuacions d’Emma Maleras, i fotografies seves d’escena i participant en actes públics. En menor mesura hi ha correspondència, programes de mà i altra documentació. El fons es consulta en Inventari i una part a Escena Digital de Catalunya.
Es poden consultar també altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Emma Maleras a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons de castanyoles de José de Udaeta (Barcelona 1919-Sant Feliu de Guíxols 2009).
José de Udaeta als anys 60. Fotografia de Duyfjes
Fou un ballarí i coreògraf català de dansa espanyola, especialitzat en castanyoles. Es va formar amb Emma Maleras. Va estudiar dansa clàssica al costat de Joan Magriñà, i posteriorment es traslladà a Madrid per estudiar dansa espanyola. L’any 1945 va debutar com a solista i coreògraf a l’Òpera de Madrid, abandonant aquesta companyia l’any 1949 per formar companyia pròpia amb Susanne Audeoud. Amb la companyia “Susana y José” dugué la dansa espanyola per tota Europa i Amèrica del Nord. L’any 1957 inicià la seva tasca com a docent de dansa espanyola i de l’ús de les castanyoles a l’Acadèmia Internacional de Dansa a Colònia (Alemanya), creant en aquesta mateixa ciutat l’any 1990 la Societat Internacional de la Castanyola Musical. A partir de la dècada del 1970 Udaeta s’especialitzà en la realització de coreografies per a diferents ballets i òperes d’arreu del món, destacant el Teatro Español i el Teatro María Guerrero de Madrid, l’Òpera del Rin de Düsseldorf, el Harkness Ballet Company de Nova York o el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Així mateix l’any 1973 creà els Cursos Internacionals d’estiu de dansa espanyola a Sitges. L’any 1989 fou guardonat amb la Medalla de Plata de les Belles Arts i el 2000 amb la Medalla d’Or al Mèrit per les Arts, concedides pel Ministeri de Cultura d’Espanya. Així mateix el 1995 li fou concedit el Premi Nacional de Dansa i el 2001 la Creu de Sant Jordi.
El fons, que se li compra en vida, consta d’aproximadament 256 parells de castanyoles d’Espanya i de tot el món i es pot consultar a Escena Digital de Catalunya.
Es poden consultar també altres documents d’arxiu i museu relacionats amb José de Udaeta a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Antonio el Bailarín (Sevilla 1921-Madrid 1996).
Antonio el Bailarín per a la pel·lícula Duende y misterio del flamenco, 1952. Fotografia de Juan Gyenes
Antonio el Bailarín fou el nom artístic d’Antonio Ruiz Soler, que va ser ballarí, bailaor, coreògraf, director i figura clau en la història de la dansa espanyola per la seva innovació, difusió i creació en aquest art. La fama li acompanyà durant tota una vida dedicada al ball, tant a escenaris de dins i fora del país o a la pantalla, on protagonitzà dotzenes de pel·lícules. Començà amb 6 anys a l’academia del Maestro Realito. Qualificat com a nen prodigi, fou parella professional amb la també nena prodigi i ballarina i bailaora Rosario amb només 7 anys, relació que duraria fins el 1952 i recorreria el món amb el nom artístic d’Antonio y Rosario. El 1937 és molt important ja que l’empresari Marquesi els contracta per anar a Amèrica, on s’hi estarà 12 anys, 7 d’ells actuant a la sala Walforf-Astoria de Nova York. Ja a Espanya, el 1949, actuen al Teatre Fontalba i inicien després la seva primera gira europea. El 1952, ara en solitari, Antonio crea la seva primera companyia, Antonio Ballet Español, presentant-se al Festival Internacional de Música y Danza de Granada. El Amor Brujo y El sombrero de tres picos, destaquen entre les mítiques i recordades d’aquest ballarí. El 1978, amb la seva companyia, que canvià al nom Antonio y los Ballets de Madrid, realitza una gira de despedida amb Antonio y su teatro flamenco. E 1980 dirigí el Ballet Nacional Español durant 3 anys. La seva darrera coreografia és de 1987 i amb María Rosa, estrenada al Teatro Monumental de Madrid. Va rebre moltíssims premis i condecoracions entre els quals destaquen la Creu d’Isabel la Católica el 1950, la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes el 1952, el Premi Internacional de Dansa Vicente Escudero, de Valladolid el 1957, 1958 y 1960, la Medalla d’Oro Extraordinària Círculo de Bellas Artes el 1959 y 1960, la Medalla d’Honor de les Nacions Unides el 1963, la Medalla d’Or de la Real Academia de la Dansa de Suècia el 1964, la Medalla d’Or de l’Escola de la Dansa de Moscú el 1966, la Medalla d’Or de la Scala de Milà el 1967 , el Premi Nacional al Millor Ballet el 1972 i la Medalla d’Or del Spanish Institute de Nueva York el 1979.
Aquest fons s’ingressa el 2017 i el dóna Enrique Burgos, negot i ballarí de la seva companyia, i Rosa García, dona de Burgos i també ballarina de la seva companyia. Està format majoritàriament d’indumentària escènica del Ballet d’Antonio. També hi ha fotografies d’escena d’Antonio i dels ballarins de la seva companyia Enrique Burgos i Rosa García. En menor mesura aplega programes de mà, retalls de premsa que mencionen la seva participació escènica, dibuixos d’Antonio i cartells. Aquest fons es consulta al seu Inventari i a Escena Digital de Catalunya.
Es poden consultar també el fons ialtres documents d’arxiu i museu relacionats amb Antonio el Bailarín a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, a les publicacions en l ínia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Joan Tena (Barcelona 1923-2007).
Joan Tena, 1960. Fotografia d’estudi de Manel Gausa
Ballarí, coreògraf i professor de dansa català. S’inicià en la dansa clàssica amb Joan Magriñà, i va ser un dels pioners a l’hora de fundar una companyia independent de dansa a Barcelona. Conegut com el Diàguilev català, va ser un gran innovador de la dansa a la dècada dels 50 a l’introduïr el dodecafonisme en les coreografies. Va oferir propostes trencadores, però el seu somni era aconseguir la creació del Ballet Nacional de Catalunya. Va dirigir diverses companyies de dansa deixant una destacada empremta com a creador. Entre les companyies que va fundar i liderar es troben el Ballet de Joan Tena (fundat el 1954), el Ballet de Cambra i el Joan Tena Ballet Drama, creat a finals dels anys 70. Fou amic i col·laborador d’Antoni Tàpies, Joan Brossa, Josep Guinovart o Xavier Montsalvatge. El 1992 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2006 amb el Premi FAD d’honor.
El nostre fons és molt petit. Inclou la medalla Creu de Sant Jordi i un diploma que l’acompanya, una medalla del “Sindicato Nacional de Enseñanza, distinción sindical al profesional docente”, dues pel·lícules i un vídeo de TV3, i dues fotografies, quatre retalls de premsa de la seva mort, un programa de la projecció de les coreografies “Bagatela” i “El Cigne” a “La Caldera, Centre de Creació de dansa i arts escèniques contemporànies”, còpia d’un cartell, i fotocòpia de bibliografía. Una part d’aquest fons es pot consultar a Escena Digital de Catalunya.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Joan Tena a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions en l ínia de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Consol Villaubí i Pons (Badalona, 1932-Barcelona, 2019)
Consol Villaubí
Consol Villaubí va ser una ballarina, coreògrafa catalana i una de les pioneres en introduir el ballet contemporani a Catalunya. Inicia els seus estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona amb els mestres Joan Magrinyà i Marina Noreg. I continuà a l’Institut Chorégraphique du Théâtre National de l’Opéra de París. Va formar part de la companyia Joan Tena, pioner en fundar una companyia independent de dansa a Barcelona. Entre 1956 i 1961 ballà amb la companyia Ballet moderne de París. També realitzà gires d’investigació coreogràfica i d’intercanvi a Moscú, Nova York, Itàlia, el Regne Unit i Suïssa. L’any 1972 va fundar el Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona, del qual va ser directora i coreògrafa amb l’assessorament artístic d’Arnau Puig. Allunyant-se del món del ballet clàssic va col·laborar amb un gran nombre de professionals de diversos àmbits artístics contemporanis, alguns part del grup artístic Dau al Set, com per exemple Joan Brossa o Joan Josep Tharrats.
El fons ens arriba el juny de 2020 a través de la seva filla. Està format principalment per les fotografies de les diverses representacions i assajos realitzats pel Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona realitzades entre 1970 i 1983, retalls de premsa, programes de mà, més d’una norantena de cartells originals i impresos, esbossos escenogràfics, que ocupen 8 capses d’arxiu, dos telons, i 53 peces d’indumentària escènica. També hi ha alguna documentació personal des de la seva etapa d’alumna de l’Institut del Teatre, i de quan era ballarina des dels anys 50. El fons es pot consultar en Inventari i una part a Escena Digital de Catalunya, i també en Biblioescènic.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Consol Villaubí a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Aurora Pons (Barcelona 1936-Madrid 2016).
Aurora Pons a Boleras, de la sarsuela La boda de Luis Alonso, anys 60 o 70
Ballarina dansa clàssica, dansa espanyola, professora i directora del Ballet Nacional de Espanya. Va estudiar a l’Institut del Teatre. Amb catorze anys va ingressar al cos de ball del Teatre del Liceu on va esdevenir primera ballarina. L’any 1955 va ser guanyar el premi nacional a la millor ballarina clàssica i poc després al 1962 guanyà tres premis: la medalla d’or del Círculo de Bellas Artes de Madrid, la medalla de plata de la Diputació de Barcelona i la medalla d’or del Gran Teatre del Liceu. Després de treballar anys al Teatre del Liceu es va incorporar a la companyia d’Antonio “el bailarín”. L’any 1978 va aprovar les proves per entrar de docent a la Real Escuela de Arte Dramàtico y Danza de Madrid. L’any 1992 va rebre la medalla al mèrit de les belles arts i al 1993 Pons es va encarregar de la direcció tripartita del Ballet Nacional amb Nana Lorca i Victoria Eugenia. Va acabar la seva carrera treballant com a professora al Conservatorio Professional de la Danza Clásica.
El seu fons el donà entre els anys 2009 i 2016 i abarca aproximadament des de l’any 1945 fins l’any 1998. Està format per indumentària escènica, objectes personals, fotografies, vuit d’elles de gran format, àlbums de premsa, cartells, etc. Es pot consultar en Inventari i una part a Escena Digital de Catalunya.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Aurora Pons a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Ramon Solé (Cartagena 1938-Barcelona 1997).
Ramon Solé als anys 70
Ramon Solé neix a Cartagena i passa la infantesa a Altet, Lleida, on aprèn danses tradicionals. El 1949 es trasllada amb la seva família a França i el 1954 comença a estudiar al Conservatori Municipal de Música i Dansa de Bordeus amb Colette Milner. Durant el 1958 i 1959 és solista i primer ballarí al teatre d’aquesta ciutat. Entre 1959 i 1974 col·labora amb els ballets de les òperes de Bonn, de Lió, de Roma, Gran Teatre de Ginebra, entre d’altres. L’any 1964 és convidat pel Gran Teatre del Liceu on estrena Las Gaviotas. En aquesta època, realitza gires artístiques arreu del món, ballant primers papers tant del repertori clàssic com contemporanis. L’any 1975 s’instal·la a Barcelona on imparteix classes de dansa clàssica a l’Institut del Teatre. Crea el Ballet Contemporani de Barcelona de línia experimental i contemporània. El 1976 es produeix una escissió i constitueix la Companyia de Dansa de Barcelona “Ramon Solé”, de línia neoclàssica i experimental. En el moment de la seva mort, després de 5 anys de lluita contra el càncer, encara treballava amb la ballarina i amiga, Jannick Niort els papers de Nijinsky així com en el ballet que es nomenaria Nikinsky le clown de Dieu, ballet que va restar inacabat.
El seu fons ens arriba l’any 2002 a través de Joan Ramon de Canals, administrador de la seva companyia i abarca de 1974 fins l’any 1997. Està format per fotografies , llibres, quaderns de dibuixos, litografies, figurins, correspondència, contractes, retalls de premsa, cartells, i vídeos. El fons es pot consultar en Inventari, i una part a Escena Digital, i també a Biblioescènic.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Ramon Solé a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Rosa Garcia (Barcelona 1943) i Enrique Burgos (Sevilla 1942).
Enrique Burgos i Rosa García al MAE, 10 de novembre de 2017
Ballarins de dansa espanyola i mestres de dansa, que van treballar amb Antonio, el Bailarín. Burgos és el seu nebot.
Rosa Garcia és el nom artístic de Maria Rosa Garcia Pujol, i dona d’Enrique Burgos. Inicià els seus estudis de dansa el 1953 a l’Institut del Teatre formant-se amb Joan Magriñà, Pastora Martos i Charo Contreras. Després es formà amb Yoop Van Alen, Emma Maleras, Héctor Zaraspe, Eloy Pericet, Flora Albaicín i Antonio Truyol. El 1955 guanya una beca a la Université de la Danse a París on va estar durant 7 anys i actuà a l’Opéra de Paris, al Teatre Mogador i a la TV. Va realitzar gires europees amb el Ballet de Manolita i Rafael Aguilar. Al seu retorn a Espanya forma part del Grupo de Danza Española de José de la Vega, i s’incorpora a la companyia del Ballet Español de Antonio com a solista durant 4 anys. El 1965 crea el seu propi Ballet fent gires per tota Amèrica i Europa. Després s’estableix a Barcelona com professora de dansa a les escoles de Rosita Segovia i Emma Maleras. El 1979 passa a ser professora i directora adjunta de l’escola de Pastora Martos a Barcelona, i durant el curs 79-80 dona classes a l’INEF, col·laborant amb Pastora Martos. Amb el Ballet de Cristina Hoyos participa a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona i el mateix any entra a l’Institut del Teatre com professora de dansa espanyola.
Enrique Burgos és el nom artístic d’Enrique Yust Ruiz nebot d’Antonio el Bailarín. Es forma a Sevilla amb els mestres “Enrique el Cojo” i “Realito”. El 1958 entra a la companyia del Ballet de Antonio, on estudià dansa clàssica amb Anna Ivanova, Héctor Zaraspe i Antonio Truyol i durant 5 dels 7 anys que va actuar va ser solista i va recórrer tota Europa i Amèrica. El 1962 està durant 2 temporades al Ballet Español de Mariemma com a solista i més tard com a primer ballarí a la Compañía de María Rosa Ballet Español. El 1965 forma part del Grup de Dansa Espanyola de Paco Ruiz i Carmen Rojas i representen Espanya a les fires mundials. El 1969 treballa a Bolero de Ravel al Radio City de New York, on comparteix amb Paco Ruiz el lloc de Ballarí Estrella. El 1970 marxa als Estats Units i Canadà durant 7 anys, sent parella amb Maria Vejer i donant classes. Després torna a Espanya, on participa en gales i a la TV i imparteix classes a l’Escola de Pastora Martos.
Enrique Burgos i Rosa García formen el seu propi estudi de dansa el 1982 i 2 anys més tard amb les seves alumnes una Companyia de Dansa Espanyola, actuant a Catalunya, França, Àustria i Rússia, destacant l’actuació de la setmana cultural de la ciutat de Graz on donaren classes durant molts anys als cursos d’estiu de la Sommerschule.
El fons s’ingresa l’any 2017 i aplega una quantitat destacable de fotografies i indumentària escènica de Rosa Garcia i Enrique Burgos. En menor mesura aplega programes de mà, premsa, cartells, correspondència i figurins. El fons es pot consultar en Inventari i una part a Escena Digital.
Es poden consultar també més documents relacionats amb Rosa Garcia i Enrique Burgos a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Asunción Aguadé (Barcelona, 1943).
Asunción Aguadé al ballet La leyenda de José, Gran Teatre del Liceu, gener 1968
També coneguda artísticament com a Marysun, és una destacada ballarina, coreògrafa i professora de dansa. Va cursar els primers estudis de dansa clàssica a l’Institut del Teatre, on va conèixer a qui seria el seu gran mestre: Joan Magriñà. Formada també en dansa espanyola i contemporània, Aguadé s’inicià com a ballarina del Ballet del Gran Teatre del Liceu amb només tretze anys. El 1960 va ascendir a ballarina solista, i el 1963 a primera ballarina. Entre 1969 i 1978 va ser la ballarina estrella del cos de ball i va estrenar algunes de les coreografies més reconegudes de Joan Magriñà. En jubilar-se aquest, entre 1975 i 1988, va ser ella la directora de ball i coreògrafa del Ballet del Liceu. A més, de Magriñà també n’heretà l’Estudi de dansa del carrer Petritxol, que va dirigir entre 1976 i el seu tancament el 2022. La seva tasca docent, tanmateix, ja havia iniciat el 1959 al mateix estudi, i es va desenvolupar també a l’Institut del Teatre.
Més enllà dels escenaris de Barcelona, Aguadé va viatjar per Espanya i altres indrets amb parelles de ball com Alfonso Rovira, Janusz Smolinski o Fernando Lizundia. Individualment, va participar també en les temporades d’òpera de Bilbao, Oviedo, Madrid, València, Sevilla, Mallorca i altres.
El fons ingressa l’any 2022 i conté set vestits de dansa de les ballarines Asunción Aguadé i Ángeles Aguadé, dissenyats i confeccionats per elles i la seva mare modista. Destaquen especialment dos tutús, particulars de la dansa clàssica. A més, el fons conserva documentació –com programes de mà, figurins, retalls de premsa o fotografies– relacionada amb l’activitat professional i docent d’Asunción Aguadé i Joan Magriñà. El fons es pot consultar en Inventari i una part a Escena Digital de Catalunya.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Asunción Aguadé a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i als audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Arxiu Josep Aznar (Barcelona, 1957-2017)
Josep Aznar, 2009. Fotografia d’Oriol Duran.
Josep Aznar va ser enginyer tècnic industrial de formació. El 1977 va iniciar-se en el món de la fotografia, que va convertir en la seva professió el 1986. Tot i que va retratar espectacles de teatre i música, és conegut per ser el principal fotògraf de dansa del país. Va ser el fotògraf oficial del Festival de Peralada, de la temporada de dansa del Centre Cultural Caixa Terrassa, de L’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya i del Festival Barcelona Grec, a més de treballar per moltes companyies de dansa com el Ballet de Zurich, el Ballet Nacional d’Espanya, la Companyia d’Antonio Gades, el Víctor Ullate Ballet o Metros de Ramon Oller. El 2009 va rebre el premi Dansacat de l’APdC en la categoria de reconeixement professional.
L’arxiu fotogràfic està format per uns 1.600 reportatges fotogràfics, amb més 100.000 imatges de negatius i més de 70.000 imatges digitals, a més d’unes 1.500 diapositives. Tot aquest material esdevé memòria i testimoni de les arts escèniques a Catalunya, en especial, de la dansa, els darrers quaranta anys.
Es poden consultar també aquest fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Josep Aznar a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i audiovisuals en línia a Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons Marta Munsó (Barcelona, 1959 -2007)
Marta Munsó
Marta Munsó fou ballarina, coreògrafa i professora de dansa. Graduada en dansa clàssica per l’Institut del Teatre de Barcelona, la seva formació acadèmica va continuar a Europa, cosa que li va permetre ballar amb reconegudes companyies de dansa. Com a intèrpret destaca l’espectacle Iba y venía sin irme, que José Lainez va crear per ella l’any 1981 i que mostra exactament el que va ser la seva trajectòria artística, un anar i venir constant. Com a coreògrafa destaquen els treballs: Buscant la paraula, Molt soroll per no res, Quan el secret deixa de ser-ho, Veus blanques i Kleine Welle amb música de Benjamin Britten. Com a professora de dansa va treballar a Barcelona a l’Institut del Teatre, amb Lanònima Imperial, amb Rami Levi Dance Company; a Tordera, al Teatre Clavé, a Lisboa, al Ballet Gulbenkian, a Alemanya al Stadt Theater, i al Volksbühne Berlin, i a Praga amb el Národní divadlo Balet.
El seu fons ens el donà la seva família l’any 2019. Recull el material documental generat al voltant de la seva activitat com a ballarina, coreògrafa i professora. El fons aplega programes de mà, cartells, fotografies personals, retalls de premsa i altra documentació relacionada amb la seva activitat. I a més a més fotografies del llibre biogràfic escrit pel seu pare Marta Munsó : una vida para la danza. El fons es pot consultar en Inventari, i una part a Escena Digital.
Es pot consultar també part del seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Marta Munsó a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, els audiovisuals en línia a l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya (AAAEC), premsa a Hemeroteca Digital, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Companyia Gelabert-Azzopardi (creada el 1985)
Cartell de Desfigurat, Teatre Lliure, 1986. Fotografia de Josep Ros Ribas
La companyia Gelabert-Azzopardi s’estableix a Barcelona i la creen Cesc Gelabert (Barcelona 1953) i Lydia Azzopardi (Istanbul 1949) l’any 1985,sents una de les companyies catalanes més prestigioses de dansa contemporània. La producció de l’espectacle Desfigurat (1985), marca l’inici d’una trajectòria formada per més de vint-i-cinc obres que Cesc Gelabert ha coreografiat per a la companyia, entre peces de grup i diversos solos dels quals ell n’és l’intèrpret. Des de 1987 Gelabert-Azzopardi és companyia associada del Teatre Lliure de Barcelona, institució que coprodueix i acull l’estrena de les noves produccions, i des de 2003 fins el 2012 es converteix en companyia resident del Teatre Lliure. El Hebbel Theater de Berlín ha estat principal coproductor i soci durant un llarg i fructífer període que ha permès a la companyia realitzar molts projectes i presentar el treball de Gelabert a Berlín. La companyia ha rebut nombrosos premis com el Premi Nacional de Dansa de Catalunya el 1983, el Premi Ciutat de Barcelona el 1987, la Medalla d’Or al Mèrit en las Belles Arts el 1994, Premi Max per Zummzum-Ka el 2000, Premi Ciutat de Barcelona 2006 per Psitt!! Psitt!!, Premi Butaca al Millor Espectacle de Dansa el 2011 per Belmonte, i por V.O. + el 2012, etc.
Lydia Azzopardi és ballarina, coreògrafa, professora i figurinista de nacionalitat britànica que nasquè a Istanbul i que als sis anys es trasllada amb la seva família a Londres. La seva passió pel figurinisme li ve de la relació amb la seva tieta materna, que era modista d’alta costura, i ja de ben petita passà moltes estones al seu taller. Formada en dansa clàssica i contemporània a la London Contemporary Dance School, va formar part de la companyia d’aquesta escola. Ha dissenyat la major part del vestuari de la companyia i rebé el Premi FAD Aplaudiment Sebastià Gasch 2005-2006 pel vestuari de Psitt-Psitt i Caravan. També ha realitzat vestuari per altres companyies com el Balletto di Toscana, la Komische Oper Tanztheater de Berlí i el Gulbenkian Ballet de Lisboa. Com a docent ha estat professora resident de dansa contemporània a l’escola Mudra de Maurice Béjart i ha impartit nombrosos cursos de composició i improvisació a diferents ciutats europees.
Cesc Gelabert és ballarí, coreògraf i director. Comença els seus estudis de dansa en 1969 a l’estudi d’Anna Maleras, i aviat entra a formar part del grup d’Anna Maleras i a rebre classes de jazz, contemporani i altres tècniques, alhora que comença a experimentar amb les seves pròpies coreografies. Simultàniament, comença la carrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Barcelona, carrera que, després d’anys d’estudi, decideix abandonar per a dedicar-se a la dansa. La seva primera coreografia la realitza l’any 1972, i un any més tard crea el seu primer solo Acció – 0, en col·laboració amb Frederic Amat. L’any 1978 va a Nova York, on viu durant dos anys on alterna treballs diversos i actuacions amb la creació d’obres col·lectives amb ballarins postmoderns i nous solos per a ell. L’any 1980, de tornada a Barcelona, comença a col·laborar amb la ballarina Lydia Azzopardi, actuant arreu d’Espanya i en festivals de França i Itàlia. Al llarg de la seva trajectòria, Cesc Gelabert ha rebut prestigiosos guardons, entre altres el Premi Max al millor coreògraf el 2000 por Zumzum-ka, Premi Max al millor intèrpret masculí de dansa el 2004 i Premi AISGE Actua 2011 per la seva trajectòria artística.
El fons de la companyia Gelabert-Azzopardi el donà la mateixa companyia l’any 2013 i consta de 179 peces d’indumentària escènica, 141 peces de les quals han estat dissenyades per Lydia Azzopardi. A partir de 2021 ens està arribant la resta del fons d’arxiu de la companyia format per fotografies, cartells, programes de mà, premsa i premis. Es pot consultar a Escena Digital.
L’exposició permanet La memòria de les arts efímeres, que es divideix en 10 “viatges” a través de l’escena, li dedica un viatge.
Es poden consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb la Companyia Gelabert-Azzopardi a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i audiovisuals en línia a Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
Fons IT Dansa Jove Companyia de l’Institut del Teatre (creada el 1996).
Primera promoció IT Dansa, 1997. Fotografia de Josep Ros Ribas
IT Dansa Jove Companyia de l’Institut del Teatre és un projecte de dansa contemporània creat el 1996 per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, la direcció artística del qual és a càrrec de Catherine Allard, formada com a ballarina al Nederlands Dans Theater i a la Compañía Nacional de Danza. S’insereix en el marc del curs de postgrau en dansa de l’Institut del Teatre. La principal missió de la companyia és proporcionar als graduats en dansa oportunitats de pràctica professional de dos anys -el temps que dura el postgrau- amb coreografies de destacats artistes i amb un programa d’actuacions al circuit teatral. La companyia, integrada per un màxim de 18 ballarins-becaris seleccionats mitjançant audició pública, ha estrenat coreografies tant de joves com de reconeguts creadors. Entre les grans figures de la coreografia que han format part del repertori de la companyia, hi ha noms com Jirí Kylián, Ohad Naharin, Rui Horta, Nacho Duato, Ramon Oller, Toni Mira, Jo Stromgren i Stijn Celis. Pel que fa als joves talents que IT Dansa ha difós al nostre país, destaquen Petr Zuska, Gustavo Ramírez, Uri Ivgi, Rafael Bonachela i Alexander Ekman. En aquests anys, IT Dansa ha aconseguit que la majoria dels seus components, una vegada finalitzat el seu període de formació, hagin estat contractats per destacades companyies europees de dansa.
El fons d’IT Dansa és un fons fotogràfic que es va nodrint amb els nous espectacles que estrena la companyia. Es consulta a Escena Digital.
Es poden consultar també aquest fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb IT Dansa a Escena Digital, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, premsa a Hemeroteca Digital, a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT, i audiovisuals en línia a Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya AAAEC.
