 |
|
“Quan els meus personatges varen començar a parlar, una nit de març, fa més de vuit anys, amb la correcció que els noms grecs els imposaven, no havia arribat encara a la nostra província -i no recordo si ni tan sols havia estat escrita- la famosa Antígona d’Anouilh. Vaig llegir la meva obra, tot seguit d’enllestida, a uns quants amics, entre ells el meu pare, que ja és mort, en Palau Fabre, que ara és a París, en Josep Cruset, que també és fora, pels camps d’Andalusia, i l’estimat Enric Bagué, que no s’ha mogut d’aquí. Després, la vaig haver de tancar en un calaix -perquè tots hem après que és el lloc on aquestes coses poden madurar millor-, enmig d’altres captius, un bon tros més bàrbars, a la insignificança dels quals no escauria la purificació d’un baptisme hel·lènic. Ara que m’assabenten papers i revistes d’un nou i nobilíssim entusiasme per les llengües mortes, miro de treure a la llum el meu exercici, sempre de justificació difícil, com altres d’anàlegs, després de Sòfocles, i potser del tot importú, després d’Anouilh. Però és comprensible que intenti d’airejar el meu calaix, escolat un temps tan generós de quarentena, i que els pàl·lids personatges surtin a prendre una mica el sol.” Text de Salvador Espriu escrit el 1947 per al prefaci de l’edició que no pogué veure la llums fins el 1955
|
