Exposició
Adrià Gual. L’artista infinit
1872 – 1943
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per Simfonia d’un dia serè, obra inèdita d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1922. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic: visió de lluny de l’actuació d’una orquestra. Adrià Gual, ca. 1900-1935. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a Somni d’una nit d’estiu, de William Shakespeare. Adrià Gual, 1908. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a Don Joan, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1908. Arxiu MAE.
L’artista infinit
A l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona es conserva, i ha estat digitalitzat, el fons documental d’Adrià Gual (1872 – 1943) relacionat amb teatre. Per la varietat, la qualitat i la força de les seves aportacions estètiques i conceptuals, Adrià Gual pot ser vist com un artista infinit.
Retrat d’Adrià Gual
Retrat d’Adrià Gual, ca. 1900. Reproducció. Arxiu MAE.
Fotomuntatge d’Adrià Gual
Fotomuntatge d’Adrià Gual sobrevolant La Rambla de Barcelona, ca. 1900-1910. Arxiu MAE.
Coberta de Salomé, d’Oscar Wilde
Coberta de Salomé, d’Oscar Wilde, dissenyada i il·lustrada per d’Adrià Gual. 1908. Arxiu MAE.
Disseny d’escenografia per Blancaflor
Disseny d’escenografia per Blancaflor, d’Adrià Gual i Enric Granados. Adrià Gual, 1899. Arxiu MAE.
Programa de la IX Sessió Dramàtica del Teatre Íntim
Programa de la IX Sessió Dramàtica del Teatre Íntim, celebrada al Teatre Novetats, el 10 de març de 1903. Arxiu MAE.
Cartell de La comèdia durant la divuitena centúri
Cartell de La comèdia durant la divuitena centúria, tres lliçons públiques a càrrec d’Adrià Gual. Teatre Goya, juny de 1918. Arxiu MAE.
Coberta de Silenci: drama de món
Coberta de Silenci: drama de món, d’Adrià Gual, dissenyada i il·lustrada pel mateix autor. 1898. Arxiu MAE.
Adrià Gual va ser pintor, escenògraf, figurinista, il·lustrador, dissenyador de cartells, compositor, escriptor i dramaturg, director d’escena, teòric de les arts escèniques, pedagog, innovador cultural, activista i creador de companyies teatrals, fundador d’institucions i cineasta…
El Simbolisme
De jove, Gual es va formar al taller de litografia del seu pare i més endavant a l’acadèmia de Pere Borrell, on va conèixer els artistes catalans influïts pel moviment simbolista. En la seva obra pictòrica hi abunden les abraçades dels amants, les llargues cabelleres, les roses, els cors, els àngels, les figures femenines i els paisatges de colors esvaïts.
Funció de teatre d’ombres
Funció de teatre d’ombres. Pintura a l’oli d’Adrià Gual, 1941. Arxiu MAE.
Retrat fotogràfic d’Adrià Gual
Retrat fotogràfic d’Adrià Gual, jove. Reproducció. Arxiu MAE.
Disseny per al cartell de La culpable, d’Adrià Gual
Disseny per al cartell de La culpable, d’Adrià Gual, estrenada al Teatre Líric de Barcelona el 18 de desembre de 1899. Adrià Gual, 1899. Arxiu MAE.
Disseny de El Caminant i La Germana per a Nocturn
Disseny de El Caminant i La Germana per a Nocturn. Andante. Morat, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1895. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic per a Tristany i Isolda
Disseny escenogràfic per a Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Adrià Gual, 1920. Arxiu MAE.
La mort de Chatterton
La mort de Chatterton. Pintura a l’oli de Henry Wallis, 1856. Tate Britain.
The parting of Sir Lancelot and Queen Guinevere
The parting of Sir Lancelot and Queen Guinevere. Fotografia de Julia Margaret Cameron, 1874. Musée d’Orsay.
Ofelia. Pintura a l’oli de John Everest Millais
Ofelia. Pintura a l’oli de John Everest Millais, 1851-1852. Tate Britain.
El món d’Adrià Gual arrela de ple en el Moviment Simbolista (1886) i denota la influència de l’Art Nouveau –Modernisme segons la terminologia catalana–. Té precedents en el Prerafaelitisme i s’hi detecta la influència de Richard Wagner (1813-1883), especialment en la proposta de l’obra d’art total. També el va influir Charles Baudelaire (1821-1867) i el concepte de correspondències. Gual volia, efectivament, que se sentissin els colors i es veiessin els sons, però mai no va entendre el Simbolisme com un descrèdit de la realitat.
Cartell del Teatre Íntim
Cartell del Teatre Íntim. Adrià Gual, 1899. Arxiu MAE.
Cartell de L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol
Cartell de L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, posada en escena del Teatre Íntim. Disseny i il·lustració del mateix autor, 1898. Arxiu MAE.
Cartell de La Culpable
Cartell de La Culpable, d’Adrià Gual, posada en escena del Teatre Íntim. VII Funció d’estrena, Teatre Líric, 18 de desembre de 1899. Disseny i il·lustració d’Adrià Gual. Arxiu MAE.
Cartell d’Ifigènia a Taurida
Cartell d’Ifigènia a Taurida, de Goethe, posada en escena del Teatre Íntim. Jardins del Laberint, 10 d’octubre de 1898. Disseny i il·lustració de Miquel Utrillo. Arxiu MAE.
El Teatre Íntim
Ja des de l’inici Gual s’allunyà de les fórmules comercials i va treballar únicament des d’una perspectiva artística i cultural. Amb aquest objectiu, i amb un grup de personalitats diverses, majoritàriament provinents de l’Associació Wagneriana, va impulsar el 1898 la creació de la companyia Teatre Íntim, que va estar activa de manera intermitent fins el 1928. Gual es proposava de fer un teatre proper, modern i que defugís l’histrionisme.
Avenue du Bois de Boulogne
Avenue du Bois de Boulogne. Targeta postal de París, ca. 1900.
Programa d’Edip rey
Programa d’Edip rey, de Sòfocles, i El casament per força, de Molière, per la IX Sessió Dramàtica del Teatre Íntim. Teatre de Novetats, 10 març 1903. Arxiu MAE.
Programa de Diana i la Tuda
Programa de Diana i la Tuda, de Luigi Pirandello, posada en escena del Teatre Íntim. Coliseum Pompeia, 17 de gener de 1927. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic per a Diana i la Tuda
Disseny escenogràfic per a Diana i la Tuda, de Luigi Pirandello. Adrià Gual, 1927. Arxiu MAE.
De l’any 1900 al 1903 Gual va fer una estada a París durant la qual va valorar la transcendència de la Comédie Française i el fet que aquesta tradició convisqués amb moviments renovadors com el Naturalisme o el Simbolisme. Es va adonar que a més de la innovació, calia promoure l’estabilitat institucional i aprofundir la formació tècnica dels creadors.
Tornant de París, Gual va reprendre el Teatre Íntim i hi estrenà diversos autors catalans. Significativament també va programar alguns títols claus del repertori internacional: Èdip rei, de Sòfocles, El casament per força, de Molière, i obres de Beaumarchais, de Shakespeare, de Hauptmann, de Goethe, d’Èsquil, i d’Ibsen una altra vegada. Més endavant i amb una clara voluntat d’ampliar horitzons, també farà obres de Plaute, de Leònides Andrèiev, d’Alfred de Musset i de Luigi Pirandello.
Les empreses culturals
També aleshores va promoure la creació de diverses institucions: Espectacles i Audicions Graner, dirigits per Gual mateix de 1905 al 1907, on s’oferien espectacles de teatre, música i cinema; la Nova Empresa de Teatre Català (1908-1910), i la productora cinematogràfica Barcinógrafo (1913).
Programa de la Nova empresa del Teatre Català
Programa de la Nova empresa del Teatre Català. Teatre Novetats, 16 d’octubre de 1908. Arxiu MAE.
Programa de la desena vetllada de la Tertúlia Barcelonina
Programa de la desena vetllada de la Tertúlia Barcelonina, d’Espectacles i Audicions Graner. En portada, Rosita Gotarredona. Teatre Principal, 5 de desembre de 1907. Arxiu MAE.
Tarja de presentació de la productora cinematogràfica Barcinógrafo
Tarja de presentació de la productora cinematogràfica Barcinógrafo, ca. 1913-1918. Filmoteca de Catalunya.
Adrià Gual i la Nova empresa de Teatre Català (Romea)
Adrià Gual i la Nova empresa de Teatre Català (Romea). Pau Audouard, 1907. Arxiu MAE.
Adrià Gual dona classe a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic
Adrià Gual dona classe a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, a l’Auditòrium de Gràcia. Fotografia de Josep Maria Co i de Triola, 1915. Arxiu MAE.
Anunci de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic
Anunci de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, curs 1923-1924. Arxiu MAE.
Cartell del III Centenari Molière
Cartell del III Centenari Molière, organitzat per l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Adrià Gual dirigeix L’avar i El misantrop al Teatre Romea, gener de 1922. Arxiu MAE.
Cartell de la Trilogia de l’amor
Cartell de la Trilogia de l’amor: Francesca de Rímini, de Silvio Pellico, Romeu i Julieta, de William Shakespeare, i Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Escola Catalana d’Art Dramàtica. Direcció i escenografia d’Adrià Gual. Teatre Goya, 1920. Arxiu MAE.
Cartell de Les representacions teatrals en els camps de batalla de França, conferència pública d’en Frederic Pujulà per inaugurar el curs 1920-1921 de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic
Cartell de Les representacions teatrals en els camps de batalla de França, conferència pública d’en Frederic Pujulà per inaugurar el curs 1920-1921 de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Teatre Eldorado, 3 d’octubre de 1920. Arxiu MAE.
L’Escola Catalana d’Art Dramàtic
Però la institucionalització més important duta a terme per Gual va ser la fundació el 1913 de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, després anomenada Institut del Teatre. Secundat pel noucentista Enric Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona, i comptant amb professors com ara Enric Giménez, Joan Llongueras, Pompeu Fabre, Pere Bohigas i Ambrosi Carrion, Gual va impulsar un model d’escola regenerador on es tenien en compte la dicció, el ritme i el coneixement tècnic.
Retrat d’Adrià Gual
Retrat d’Adrià Gual, 1914. Arxiu MAE.
Tanmateix, la seva figura sempre va ser estranya al Noucentisme aleshores dominant, en part perquè Gual mai no va abdicar dels seus principis simbolistes i pel domini insuficient que tenia de la llengua catalana.
Gual va dirigir l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona) del 1913 fins al 1934. La nova institució li va permetre de continuar la feina iniciada al Teatre Íntim en el sentit de crear un repertori internacional, i desenvolupar un programa de divulgació a través de publicacions i conferències.
La dansa popular com a element de cultura per a l’actor català
La dansa popular com a element de cultura per a l’actor català, d’Aureli Capmany. Publicació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, abril de 1923. Arxiu MAE.
Molière i la farsa dels metges, d’Adrià Gual
Molière i la farsa dels metges, d’Adrià Gual. Publicació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, desembre de 1921. Arxiu MAE.
Nausica, de Joan Maragall
Nausica, de Joan Maragall. Publicació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, febrer de 1923. Arxiu MAE.
L’artista gràfic
Les escenografies de Gual s’arrelen inicialment en els mestres anteriors a ell –especialment en Francesc Soler i Rovirosa–, però hi incorpora de seguida els plantejaments de Wagner, accentuant també el perfum simbolista característic de l’època i acusant la influència dels directors teatrals descoberts a París, especialment la del naturalisme d’Antoine. Gual combinà o juxtaposà aquestes perspectives i de vegades s’apropà a solucions realistes, però en el fons sempre va preferir una teatralitat evanescent amb la mort, el silenci i la incertesa com a temàtiques centrals en què la carnalitat de l’actor esdevenia una nosa.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a Somni d’una nit d’estiu, de William Shakespeare. Adrià Gual, 1908. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a Somni d’una nit d’estiu, de William Shakespeare. Adrià Gual, 1908. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Adrià Gual, 1908. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a La fi de Tomàs Reynald, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1905. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per Bressolada, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1922. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny d’escenografia per Blancaflor, d’Adrià Gual i Enric Granados. Adrià Gual, 1899. Arxiu MAE.
Disseny d’Home gran per a la pel·lícula Rosas tardías
Disseny d’Home gran per a la pel·lícula Rosas tardías, (projecte inacabat). Adrià Gual, ca. 1900-1940. Arxiu MAE.
Disseny de Bufó de la cort per a El geni de la comèdia
Disseny de Bufó de la cort per a El geni de la comèdia, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1912. Arxiu MAE.
Disseny de El Boig per a Nocturn
Disseny de El Boig per a Nocturn. Andante. Morat, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1895. Arxiu MAE.
Disseny de Pantalone per a La família d’Arlequí
Disseny de Pantalone per a La família d’Arlequí, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1912. Arxiu MAE.
Disseny de Jardiner per a Don Joan
Disseny de Jardiner per a Don Joan, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1907. Arxiu MAE.
Els seus projectes com escenògraf, figurinista i dissenyador de cartells denoten sempre una gran llibertat en la composició i el domini de les tècniques pictòriques i del dibuix. En els cartells, Gual proposava asimetries agosarades. Però la força delicada i evanescent dels seus projectes teatrals sovint no aconseguia de concretar-se als escenaris a causa de mancances materials.
Paradoxalment, el conjunt de l’obra escenogràfica de Gual va evolucionar cap a un minimalisme estructural proper a Adolphe Appia.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a Javier, de Genaro Xavier Vallejos i Antoni Massana. Adrià Gual, 1930. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a Hamlet, de William Shakespeare. Adrià Gual, 1940. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic
Disseny escenogràfic per a Parsifal, de Richard Wagner. Adrià Gual, 1932. Arxiu MAE.
Cartell de Misteri de dolor
Cartell de Misteri de dolor, d’Adrià Gual. 1904. Arxiu MAE.
Programa de l’Arlequí vividor
Programa de l’Arlequí vividor, d’Adrià Gual. Teatre Principal, 18 de maig de 1912. Arxiu MAE.
Programa d’Els pobres menestrals
Programa d’Els pobres menestrals
Programa d’Hores d’amor i de tristesa
Programa d’Hores d’amor i de tristesa, d’Adrià Gual, posada en escena de la companyia Vila-Daví. Teatre Principal, 13 de març de 1920. Arxiu MAE.
Programa de La pobre Berta i Arlequí vividor
Programa de La pobre Berta i Arlequí vividor, d’Adrià Gual. Gran Teatre Círcol de Sans, novembre-desembre de 1913. Arxiu MAE.
L’autor dramàtic
Com autor dramàtic Adrià Gual també oscil·là entre el simbolisme, l’al·legoria –Nocturn (1896), Arlequí vividor (1912)– i el naturalisme més estricte: Els pobres menestrals (1908) o bé Hores d’amor i de tristesa (1918). Dels seus textos per a l’escena cal esmentar especialment Silenci (1897), Blancaflor (1899), L’emigrant (1901), Misteri de dolor (1904), La fi de Tomàs Reynalds (1905), La pobra Berta (1909), Donzell qui cerca muller (1910), En Jordi Flama (1911), Les alegres comediantes (1913), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Foc de muntanya (1934). A l’edició de Nocturn Gual hi va incorporar uns signes que ajudaven a dir el text als actors.
Retrat fotogràfic d’André Antoine. Arxiu MAE.
El director d’escena
Com a director d’escena era igualment conscient d’haver de treballar amb intèrprets que sovint ensopegaven amb l’histrionisme decimonònic. Ell buscava un model d’intèrpret que tingués bona dicció i que es mogués amb elegància i naturalitat. El seu intèrpret ideal estava a mig camí del naturalisme d’André Antoine (1858-1943) i les teories de vegades oposades sobre l’actor de Gordon Craig (1872-1966), Lugné-Poë (1869-1940), tot tenint sempre en compte l’esperit poetitzant de Paul Fort (1872-1960).
L’artista oblidat
Però els esdeveniments històrics que va haver de viure Gual –l’evolució del Modernisme al Noucentisme, l’oblit que envoltà el Simbolisme, les dificultats polítiques de la Mancomunitat (1914-1923/25), la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la República (1931-1936), la Guerra de 1936 fins el 1939, la dictadura feixista de Franco i la constant repressió de la cultura i la llengua catalanes– van dificultar sempre la justa valoració de la seva immensa obra de creació.
Retrat fotogràfic d’Adrià Gual
Retrat fotogràfic d’Adrià Gual. Arxiu MAE.
Cartell de Silenci, d’Adrià Gual
Cartell de Silenci, d’Adrià Gual. Disseny d’Adrià Gual, 1898. Arxiu MAE.
Adrià Gual amb els estudiants de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic
Adrià Gual amb els estudiants de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, promoció 1915-1917. Entre ells hi ha Pius Daví, Ramón Rovira i altres. ca. 1915-1917. Arxiu MAE.
Josefina Tàpias i Josep Claramunt a Romeu i Julieta
Josefina Tàpias i Josep Claramunt a Romeu i Julieta, de William Shakespeare, amb direcció i escenografia d’Adrià Gual. Amadeo, 1920. Arxiu MAE.
Disseny escenogràfic per a Don Joan
Disseny escenogràfic per a Don Joan, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1908. Arxiu MAE.
Disseny de El Caminant i La Germana per a Nocturn
Disseny de El Caminant i La Germana per a Nocturn. Andante. Morat, d’Adrià Gual. Adrià Gual, 1895. Arxiu MAE.
Retrat d’Adrià Gual. Dibuix de Ramon Casas, ca. 1897-1899. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
L’artista reivindicat
El fons Adrià Gual ara digitalitzat a l’Institut del Teatre està format per milers de fotografies, cartes, programes, cartells, esbossos escenogràfics, textos teatrals i figurins que ens permeten per primera vegada d’accedir virtualment a l’enorme obra d’Adrià Gual. Una obra gegantina, gairebé infinita, singular i colpidorament variada d’aquest artista encara per descobrir: Adrià Gual.
Consulta el Fons Adrià Gual i més a Escena Digital de Catalunya.
Consulta l’obra d’Adrià Gual i la bibliografia sobre l’autor a Biblioescènic.
Guió i documentació de Jordi Coca.
Per saber-ne més, escolta la veu dels experts a Tothom a escena!, el pòdcast del Museu de les Arts Escèniques.
En Joan Maria Gual és gestor cultural, director de teatre i net d’Adrià Gual. L’Anna Solanilla és doctora en història de l’escenografia amb una tesi sobre l’escenografia simbolista de Gual i docent al departament de disseny escènic de l’Institut de Teatre.
Ells dos són els encarregats de guiar-nos en un viatge apassionant per l’escenografia, la dramatúrgia, la pedagogia, la innovació cultural, el cinema, la pintura, la il·lustració, la composició musical i el teatre, sobretot el teatre: