El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, que no sempre ha estat conegut amb aquest nom, inicià la seva activitat pràcticament alhora que l’ECAD, només 10 anys més tard, quan l’Ajuntament hi incorporà el Museu del Teatre, la Dansa i la Música.

Marc Jesús Bertran, crític teatral i musical, havia presentat el 1912 el projecte de creació d’un Museu del Teatre a l’Ajuntament i a la Mancomunitat. Sense comptar encara amb el seu suport definitiu havia començat a recollir objectes i documents. El 1921 l’Ajuntament n’aprovà la creació, el nomenà director i li va cedir unes sales al Palau de les Belles Arts.

Quan el 1923 el Museu és adscrit a l’ECAD ja té uns fons fundacionals importants, entre els que destaquen: els fons dels escenògrafs Maurici Vilomara, Salvador Alarma, Sebastià Carreras i Oleguer Junyent; els figurins de Francesc Soler i Rovirosa, Apel•les Mestres i Lluís Labarta; les fotografies d’Audouard i Amadeu per al del teatre català; i, els llegats dels actors Lleó Fontova i Iscle Soler.

El 1936 s’obrí al públic un espai d’exposició permanent a la Casa de la Misericòrdia (carrer Elisabets). I el 1945 el Museu i la Biblioteca històrica es van traslladar al Palau Güell, quedant a la Casa de la Misericòrdia la que fou anomenada biblioteca escolar al servei d’alumnes i professors.
Durant anys el Museu i la Biblioteca històrica, dues seccions independents s’anaren nodrint de tota mena de llegats i donatius. Del 1955 al 1970 destaquen els llegats i donatius de: Alexandre Nolla, Enric i Jaume Borràs, Antònia Mercè, Tórtola València i Marià Morera.

Més endavant, el 1968, cal destacar la incorporació de la biblioteca i el fons documental d’Artur Sedó (1881-1965), bibliòfil i empresari del món del tèxtil, amb més de 90.000 títols. Amb la seva adquisició l’Institut es convertí en un dels centres més importants en fons bibliogràfics teatrals, especialment pel seu fons de teatre català de finals del segle XIX i inicis del XX i de teatre del segle d’or espanyol.

A partir del 1970, sota la direcció de Xavier Fàbregas, es començà a formular la idea de “Centre de Documentació”, aixoplugant biblioteca i museu en una única unitat operativa. Les activitats del centre s’anaren focalitzant en els fons que s’anaven incorporant i documentant, i també en el suport a campanyes de divulgació de la cultura escènica (conferències, exposicions, premis teatrals, etc.). El 1975, la Biblioteca-Museu esdevingué Centre d’Estudis i Documentació de les Arts de l’Espectacle i la Comunicació (CEDAEC), i posteriorment va canviar el nom per Centre de Documentació de l’Institut del Teatre (CDIT)

Respecte els fons del Museu, del 1970 al 1990 destaquen les adquisicions de la col•lecció de miniatures de Jaume Respall, els arxius d’Adrià Gual i d’Enric Giménez, els fons escenogràfics de Ramon Batlle, Joan Morales, Artur Carbonell, Bartolí i Amadeu Asensi, els objectes dels titellaires Anglès i Didó, les marionetes de Harry Tozer i, l’arxiu fotogràfic de Pau Barceló.

A partir del 1989, l’edifici del Palau Güell entrà en una dinàmica d’obres i remodelacions que perjudicà la vida expositiva del Museu . El 1996, el CDIT es traslladà a una seu provisional al carrer Almogàvers, en tant no es procedia a la construcció del nou edifici a Montjuïc. Els fons museístics deixaren de ser accessibles al públic.

Del 1990 al 2010 destaquen les adquisicions dels figurins de Maria Araujo, les castanyoles de José de Udaeta, els fons de Fabià Puigserver, els vestits de Victòria dels Àngels, el llegat d’Aurora Pons i els arxius fotogràfics de Pilar Aymerich i Colita.

L’any 2000, en el nou edifici s’ajunten el Museu, la Biblioteca històrica i la Biblioteca docent sota un nou nom: Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE). Des de l’any 2000 s’ha portat a terme una important tasca de documentació, digitalització i difusió dels fons; fent un salt remarcable en quantitat i qualitat el 2013 amb la versió de desenvolupament propi d’Escena digital. A 2015 ofereix més de 100.000 imatges dels fons.

A partir del 2000 destaquen els ingressos dels següents fons o arxius: les col.leccions d’indumentària de Victoria de les Ángeles i de la Companyia Gelabert Azzopardi, els arxius d’Esteve Polls, del Teatre Malic, de Gonzalo Pérez de Olaguer i de la Fura dels Baus.

El Museu, no té actualment una seu permanent i difon els seus fons a través d’exposicions temporals i d’exposicions itinerants: La Creació de l’Efímer (2000), Teatre Auri i Espais Verdians (2001), Colita, imatges de teatre i José de Udaeta (2002), 40 anys de Joglars i Joan Magrinyà, una vida en dansa (2003), Txèkhov (2004), L’auca del senyor Rusiñol: la peripècia teatral d’un artista múltiple (2007, Biblioteca de Catalunya i Sala Vaixells. Palau Maricel. Sitges), Arts de Màgia, la col•lecció dels germans Roca (2008), Els fons del MAE (2008), Recordant els Ballets Russos (2009), Pau Barceló, l’escena en imatges 1954-1990 (2011), Fabià Puigserver, teatre d’art en llibertat (2012), 100 anys de l’Institut del Teatre (2013), Amadeu i Audouard, fotografies d’escena ( 2014)

Graells, Guillem-Jordi. L’Institut del Teatre 1913-1988: història gràfica. Barcelona: Institut del Teatre, 1990. Pàgs. 58-61, 104-105, 128-129, 160-163 i 208-211.