Cartografies del desig
| Com ganivets als ulls lectors. Cartografies del desig 3 | |
| Autor/a: | Adelheid Duvanel, Mercè Rodoreda |
| Direcció escènica: | Araceli Bruch |
| Direcció musical: | Anna Bofill |
Dv set. 2009
Intermezzo
| Intermezzo | |
| Un espectacle per a infants que teatralitza i il•lustra amb objectes, contes i anècdotes la figura i el món de Mercè Rodoreda. | |
| Direcció: | Marta Sorribas, Soles Velázquez |
| Companyia: | |
Flors i plors
| Flors i plors | |
| Espectacle literari i visual que ens acosta l’univers rodoredià a través de la lectura dramàtica de la seva poesia secreta [Nausicaa, Plany de la molinera, Cançó de les sirenes, Cançó de les rentadores] i de la correspondència amb Josep Carner. (Text extret del programa de mà) |
|
| Direcció escènica: | Carme Sansa |
La Plaça del Diamant 04
| La Plaça del Diamant | |
| Només un personatge a dalt de l’escenari: la veu narradora. Perquè doncs, tres actrius? Quan Natàlia coneix Quimet passa a ser Colometa, i quan ell mor i es casa amb l’Antoni, la senyora Natàlia. Tres noms, tres veus: la innocència, l’aprenentatge i l’experiència, barrejades, indestriables. La plaça del Diamant o la literatura parlada. Un monòleg a tres: Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla. Un luxe. (Text de Joan Ollé extret del programa de mà del Teatre Joventut) |
|
| Adaptació: | |
A la meva Mercè
| A la meva Mercè | |
| La Conxita i la Lluïsa comenten la vida de les seves clientes i amigues, mentre realitzen les seves tasques de cada dia a la perruqueria. Basat en els contes i fragments de Viatges i flors de Mercè Rodoreda, un muntatge on dues dones sàvies tallen i marquen els patiments de la vida, de l’amor, de l’exili, de la guerra i la postguerra. Gelosies, enveges i petites venjances donen forma als rumors que despullen brutalment l’aparent cordialitat, la fingida innocència i la sospitosa escalfor dels gests. (Text extret de la fitxa de l’espectacle de la web del festival Temporada Alta 2008) |
|
Flor desesperada
| Flor desesperada | |
| Un espectacle per a infants que teatralitza i il•lustra amb objectes, contes i anècdotes la figura i el món de Mercè Rodoreda. | |
| Direcció: | Sergi Xirinachs |
| Companyia/Centre de producció: | |
La Plaça del Diamant
| La Plaça del Diamant | |
| La Plaça del Diamant explica la història de Natàlia, coneguda universalment com a Colometa, amb una crònica fidel de la Barcelona de postguerra i molt especialment del barri de Gràcia. La Sala Gran serà testimoni de la mirada de Colometa, d’un meravellosa història d’amor, com afirma Mercè Rodoreda, sense sentimentalisme. Però, això sí, ben plena d’emocions. (Text extret del programa de mà del TNC) |
|
| Adaptació: | Josep M. Benet i Jornet |
| Direcció: | Toni Casares |
| Música: | òscar Roig |
| Escenografia: | Jordi Roig |
| Figurinisme: | Mercè Paloma |
| Il•luminació: | Albert Faura (aai) |
| So: | Pepe Bel |
| Moviment: | Montse Sánchez |
| Repartiment: | Míriam Alamany, Mercè Arànega, Georgina Avellaneda, Mònica Aybar, David Bagés, Manel Bartomeus, Sílvia Bel, Paula Blanco, Miquel Bordoy, Imma Colomer, Carles Cruces, Joan Farreras, Queralt Farreras, Oriol Gonzàlez, Marc Homs, Leandre […] |
Aquí no hi ha cap àngel
| Aquí no hi ha cap àngel | |
| Coreògraf | Ramon Oller |
| Companyia | Metros |
| Dramatúrgia: | Joan Castells |
Un dia 93
Un dia |
|
| Un dia, anys després de la seva redacció, va donar lloc a una de les millors novel•les de Mercè Rodoreda: Mirall trencat. Aquest fet no deixa de ser, si més no, curiós: l’elaboració d’una novel•la a partir d’un text teatral, i no a l’inrevés. Per què Rodoreda no va revelar mai l’existència d’aquesta obra? Es podria especular molt, de fet no ens n’hem pogut estar, però amb Rodoreda la millor resposta la donen els seus personatges: “secrets, sempre secrets”. (Text de Calixto Bieito extret del programa de mà del Mercat de les Flors, any 1994) |
|
La senyora Florentina i el seu amor Homer 93
La Senyora Florentina i el seu amor Homer |
|
| És una comèdia formalment gens innovadora, concebuda i construïda d’acord amb allò que, sense pretensions ni complicacions, era “teatre” als anys vint. La seva vigència la treu de la veracitat dels personatges, molt especialment de les dones que hi parlen. La seva modernitat, que és real, li ve de la placidesa amb què es decanta des d’una exposició quasi costumista de condicions femenines cap a una conclusió d’una agror si fa no fa sarcàstica. En un cert sentit, i sense pròlegs ni sermons, George Bernard Shaw potser no és gaire lluny. (Text de Jordi Sarsanedas extret del programa de mà del Teatre Romea) |