 |
|
“Vaig escriure fa vint anys aquesta obra, en unes angoixoses circunstàncies que en el fons han canviat molt poc. Canviat potser per a empitjorar. I no veig pas, honestament, que les coses portin cap camí d’endegar-se. La improvisació d’aquesta petita peça teatral em va entretenir nou mesos. Hi vaig maldar, vaig barallar-me una mica amb l’expressió, m’hi vaig distreure. Aleshores sabia alguna cosa de Susa i moltes de Sinera, i sembre hi havia un record aturat de llunyans estius al jardí, que és només una eixida, de la meva casa pairal. I, entorn, un paisatge intacte. Després, les suposades necessitats del turisme, segons sembla, l’han trinxat i debolit de la manera més estúpida, barroera, grofolluda i, a la llarga o a la curta, antieconòmica que et puguis imaginar. Però jo sóc lliure de tancar els ulls i de seguir, buidar i fosca endins, com un estrany braç apallissat, el tenaç rastre d’un somni. Doncs què et pensaves? Sí, vet-ho aquí. I, com que no em vull queixar, no em queixo. Ara, en alçar-se el teló, escoltaràs unes paraules a estones difícils que, muntades a cavalll d’una senzilla sintaxi, han fet una via singular. Tota la complexa màquina de l’espectacle teatral t’ajudarà a entendre-les. Si les busques al llibre on han estat impreses, veuràs que ni una sola acotació -ni un sol senyal aclaridor- no n’acompanya la lectura, però aquest entrebanc no és tanmateix privatiu de la meva obra: una memòria escolar n’assenyalaria de seguida una pila d’il·lustres brillantíssims exemples. El director l’ha haguda, però, d’alçar del paper i ha hagut d’inventar, per fer-la aparent i viva als teus ulls, els trucs escenogràfics que li han convingut. El director s’hi ha pogut lluir, el director s’hi ha lluït. I jo n’he aprovat la tasca i n’he quedat, somrient, al marge. Perquè no sóc un home de teatre. No sabria parlar d’aquest en general, no podria parlar de les meves provatures en particular. com tothom, m’he preguntat, un moment o un altre, si el teatre pertany a l’escriptor o al “metteur en scène”. En aquesta terrible, crítica, romàntica, cruel, pedant època nostra, no solament totes les coses han estat ja dites sinó que han estat mil i mil cops repetides. Com parlaria, doncs, de les meves opinions i de les meves raons profundes, si alguna n’he arribat mai a tenir? Vaig endevinar fa vint anys la bellugor d’aquests titelles, i entretant ha crescut una nova generació. A ella primordialment em dirigeixo, m’agradaria que ella m’entengués. El seu combat és també el meu, una lluita contra una lenta, gairabé immòbil, culpable, obscena, vergonyosa digestió de serp. No per sembre l’ofidii ha de poder estar devorant i païnt, al sol i amb placidesa, el mateix conill. Cal canviar de pell i fins i tot de naturalesa -d’estructures, com sento que avui es diu. Si vas al teatre, si m’escoltes, no deixis de rumiar això, que és, d’altra banda, tan elemental com evident: l’evangeli.” Text de Salvador espriu escrit el 28 de desembre de 1967, publicat al programa de l’espectacle, del Teatre Romea de gener i febrer de 1968
Textos de Primera història d’Esther al fons del MAE
|
