Al MAE conservem diversos fons personals i institucionals de dansa que podeu consultar en qualsevol moment en línia. Cada fons inclou una breu biografia, una descripció, així com l’accés a l’inventari i als documents de què disposem al catàleg d’arxiu i museu Escena Digital. També podreu consultar altres referències o documents relacionats amb els artistes en altres recursos nostres com ara el catàleg del fons bibliogràfic i audiovisual Biblioescènic, la base de dades de premsa Hemeroteca Digital i el repositori digital de l’Institut del Teatre RedIT, el qual recull publicacions i documentació inèdita d’investigació de la institució i de la nostra comunitat acadèmica. L’accés als documents no digitalitzats i la consulta física dels originals a les dependències del MAE s’ha de fer sota petició prèvia al correu electrònic mae.biblioteca@institutdelteatre.cat.
Fons Pauleta Pàmies (Barcelona 1851-1937).
Pauleta Pàmies a Lohókeli, Teatre Tívoli, 1882. Fotografia d’A. Torijos
Ballarina de dansa clàssica i espanyola. Va ser directora de la Companyia de Dansa del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i professora de dansa durant 70 anys, per exemple al Liceu i a l’escola de dansa que va fundar junt el ballarí rus Sacha Goudine i que porta el seu nom. Ha format ballarines de la talla de Rosita Segovia, Teresina Boronat, Trini Borrull, Carmita García i Maria de Ávila, entre moltes altres, i també a la ballarina i sobretot mestra de castanyoles Emma Maleras, de la qual també tenim un fons. Pauleta Pàmies va ingressar com a ballarina professional al Liceu el 1864 i el 1880 va esdevenir-hi la primera ballarina. També va ballar a altres teatres barcelonins, com per exemple al Teatre Principal, on va ser la primera ballarina de 1871 a 1873. Als 42 anys va decidir retirar-se dels escenaris per a dedicar-se exclusivament a la coreografia, direcció i formació de dansa.
El seu fons, conté principalment fotografies i programes de mà i una part ja està accessible a Escena Digital de Catalunya.
Es pot consultar també el seu fons i més documents d’arxiu i museu relacionats amb Pauleta Pàmies a Escena Digital de Catalunya i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Llegat Tórtola Valencia (Sevilla 1882-Barcelona 1955).
Tórtola Valencia representando la Danza de la Serpiente, 1915. Fotografía de Adolf Mas
És considerada junt a Amalia Molina, Antonia Mercè La Argentina, La Argentinita i d’altres, com la representant d’una època gràcies als seus espectacles, on combina l’exotisme i alguns elements procedents del music-hall. El seu treball s’inspira en la dansa lliure que va promoure Isadora Duncan, la innovació dels Ballets Rusos i l’orientalisme, tan de moda a inicis del segle XX. De pare català i mare andalusa, de molt petita es va traslladar a Londres i, un cop allà, els seus pares van emigrar a Mèxic deixant-la sota la custòdia d’una família de l’alta burgesia anglesa. Els seus pares van morir prematurament a Mèxic i ella va créixer amb la família que l’havia acollit. Inicià la seva carrera com a ballarina a Londres l’any 1908, al Gaiety Theatre en l’espectacle Habana on interpretà danses espanyoles amb 15 anys i de seguida es va convertir en un model de bellesa. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid al Teatre Romea. L’any 1915 va actuar a Barcelona al costat de Raquel Meller. Les seves danses d’inspiració exòtica van ser rebudes de manera dispar, per alguns eren massa atrevides, però va ser una figura molt reconeguda pels artistes i intel·lectuals de l’època: Ignacio Zuloaga, Hermen Anglada i Camarasa, Dalí, Valle-Inclán, Ruben Darío, Gregorio Marañón, etc. La seva carrera es va desenvolupar des 1908 a 1930, va actuar a tota Europa, els Estats Units i Sud-amèrica amb un gran èxit.
La seva fillola i parella, Àngels Magret, ens llega tot el seu fons quan mort, format per indumentària, fons d’art, àlbums, targetes postals, fotografies, partitures, etc., sent el fons més estudiat del MAE, que es pot consultar a Escena Digital de Catalunya i a Biblioescènic.
L’exposició permanet La memòria de les arts efímeres, que es divideix en 10 “viatges” a través de l’escena, li dedica un viatge.
Es pot consultar també el seu fons, altres documents d’arxiu i museu, i audiovisuals de l’Institut del Teatre i del MAE relacionats amb Tórtola Valencia a Escena Digital de Catalunya; documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Antònia Mercè “La Argentina” (Buenos Aires 1890-Baiona 1936).
Antonia Mercé, Danza ibérica, París, 1930. Fotografia de Madame d’Ora
Ballarina i coreògrafa espanyola nascuda a Argentina mentre els seus pares, també ballarins i coreògrafs del Teatro Real de Madrid estaven de gira. Considerada l’artista que tendí ponts entre el neoclassicisme i vanguardisme i haver estat la gran renovadora de la dansa espanyola. Girà per tot el món i va ser també una virtuosa de les castanyoles i treballà amb músics de la talla Manuel de Falla, Enrique Granados, Isaac Albéniz y José Padilla, folcloristes com Federico García Lorca i mestres del flamenc com Miguel de Molina o el ballarí Vicente Escudero.
El seu fons és donatiu de la família als anys 50. Tenim correspondència, indumentària, fotografies, cartells, programes, etc. Una part del fons és accessible a Escena Digital de Catalunya i també a Biblioescènic.
Es pot consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Antonia Mercé “La Argentina” a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Alfons Puig (Barcelona 1902-1976).
Alfons Puig a casa seva el 30 setembre de 1962. Fotografia Foto Manen
Empresari, autor, professor i crític de dansa. S’interessà des de jove per l’art coreogràfic, i ja pel 1924, després d’assistir a les actuacions dels Ballets Russes al Gran Teatre del Liceu, començà a treballar professionalment en l’àmbit de la dansa, escribint als diaris i revistes catalanes i estrangeres de les quals era corresponsal com L’Opinió , La Rambla , La Publicitat , La Vanguardia , Tele-exprés , L’Instant , Destino , Liceo , etc. Promogué espectacles de ballet —com els del debut i primeres actuacions de Joan Magriñà. El 1931 conegué a Joan Magriñà i fou el seu empresari. De 1941 a 1975 organitzà recepcions i velades a casa seva per als empresaris, coreògrafs, ballarins i figures de la dansa de tot el món que actuaven a Barcelona. El 1944 organitzà la Companyia de Ballet Clàssic i Espanyol del Gran Teatre del Liceu. Va ser professor d’Història de la dansa a l’Institut del Teatre de Barcelona durant diversos anys. És autor de Ballet y Baile Español y Guía técnica, sumario cronológico y análisis contemporáneo del ballet y baile español, publicats el 1944 i d’El arte del baile Flamenco, publicat després de la seva mort. Participà també a la redacció d’enciclopèdies de música i dansa: Enciclopedia dello spettacolo publicada a Italia, Enciclopedia de la Música editada per Salvat, i Teatro. Enciclopedia del arte escénico de Guillermo Díaz-Plaja.
El seu llegat fou donat pel seu germà a la seva mort. És el més nombrós juntament amb el de Tórtola Valencia. Està format per nombroses pintures, dibuixos i gravats, complements de dansa i indumentària, objectes, figurins, programes, fotografies, i llibres. Una gran part està acessible a Escena Digital de Catalunya i també a Biblioescènic.
Es poden consultar també documents bibliogràfics d’Alfons Puig com autor a Biblioescènic, el seu fons i altres documents d’arxiu i museu a Escena Digital de Catalunya, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Joan Magriñà (Vilanova i la Geltrú 1903-1995).
Joan Magriñà, ballet Himne al sol, Palau de la Música, 1942. Fotografia de Batlles i Compte
Ballarí de dansa clàssica i dansa espanyola, coreògraf i mestre de dansa. Inicià la seva formació als divuit anys amb diversos mestres, entre els quals destaca Theodor Wassilief, director dels Ballets Russes que impartia cursos al Liceu. Posteriorment es traslladà a París i Londres, on va ampliar els seus estudis. En aquestes ciutats coincidí amb mestres de la dansa com Anna Pavlova i Serge Lifar. Quan tornà a Barcelona es va integrar al Liceu com a primer ballarí i mestre de ball, des del 1937 fins al 1977 i coreògraf del Gran Teatre del Liceu. Entre el 1966 i el 1977 també fou director del Ballet del Liceu, creat com a cos estable. Del 1951 fins al 1953 dirigí també la companyia de ballet Ballet de Barcelona. Fou mestre a la seva acadèmia de diverses generacions de ballarins, a destacar María de Ávila, Maruja Blanco, Trini Burrull, Emma Maleras, Assumpta Aguadé, Alfons Rovira, Josep Ferrán i Aurora Ponsi també professor de l’Institut del Teatre del 1944 al 1974 on alguns d’aquests ballarins també van estudiar.
Conservem un fons d’art, d’escenografia i figurinisme amb 396 documents, majoritàriament figurins, amb 276 documents, consultable a Escena Digital de Catalunya, i un fons bibliogràfic especialitzat en dansa quasi completament i consultable a Biblioescènic. La resta del seu fons es conserva a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
Es poden consultar també aquest fons, altres documents d’arxiu i museu, i audiovisuals de l’Institut del Teatre i el MAE relacionats amb Joan Magriñà a Escena Digital de Catalunya; documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Emma Maleras (Ripollet 1919-Barcelona 2017).
Emma Maleras en un recital de castanyoles, 1976. Fotografia de Pau Barceló
Ballarina i coreògrafa de dansa espanyola, especialment coneguda per la seva feina com a concertista i professora de castanyoles, creant el mètode d’estudi de castanyoles que porta el seu nom. Aquest mètode el va impartir a l’Institut del Teatre de Barcelona on també va ser professora de dansa espanyola des del 1973 fins que es va jubilar, i ha estat adoptat i acceptat mundialment. Fou la primera en introduir les castanyoles com a instrument en una orquestra simfònica i també fundà el cor de castanyoles Tocs. Entre els premis que rebè destaquen la Medalla de las Bellas Artes el 1991, la Medalla al Mérito Artístico el 1993, el Premi d’Honor FAD Sebastià Gasch el 1996 y el Premi d’Honor de l’Institut del Teatre el 1998.
El fons ingressà al MAE l’any 2010 i abarca un ampli període cronològic del 1921 al 2000. Aplega principalment retalls de premsa que mencionen les actuacions d’Emma Maleras, i fotografies seves d’escena i participant en actes públics. En menor mesura hi ha correspondència, programes de mà i altra documentació. El fons es consulta en Inventari.
Es poden consultar també aquest fons, altres documents d’arxiu i museu, i audiovisuals de l’Institut del Teatre i el MAE relacionats amb Emma Maleras a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons de castanyoles de José de Udaeta (Barcelona 1919-Sant Feliu de Guíxols 2009).
José de Udaeta als anys 60. Fotografia de Duyfjes
Fou un ballarí i coreògraf català de dansa espanyola, especialitzat en castanyoles. Es va formar amb Emma Maleras. Va estudiar dansa clàssica al costat de Joan Magriñà, i posteriorment es traslladà a Madrid per estudiar dansa espanyola. L’any 1945 va debutar com a solista i coreògraf a l’Òpera de Madrid, abandonant aquesta companyia l’any 1949 per formar companyia pròpia amb Susanne Audeoud. Amb la companyia “Susana y José” dugué la dansa espanyola per tota Europa i Amèrica del Nord. L’any 1957 inicià la seva tasca com a docent de dansa espanyola i de l’ús de les castanyoles a l’Acadèmia Internacional de Dansa a Colònia (Alemanya), creant en aquesta mateixa ciutat l’any 1990 la Societat Internacional de la Castanyola Musical. A partir de la dècada del 1970 Udaeta s’especialitzà en la realització de coreografies per a diferents ballets i òperes d’arreu del món, destacant el Teatro Español i el Teatro María Guerrero de Madrid, l’Òpera del Rin de Düsseldorf, el Harkness Ballet Company de Nova York o el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Així mateix l’any 1973 creà els Cursos Internacionals d’estiu de dansa espanyola a Sitges. L’any 1989 fou guardonat amb la Medalla de Plata de les Belles Arts i el 2000 amb la Medalla d’Or al Mèrit per les Arts, concedides pel Ministeri de Cultura d’Espanya. Així mateix el 1995 li fou concedit el Premi Nacional de Dansa i el 2001 la Creu de Sant Jordi.
El fons, que se li compra en vida, consta principalment de 308 parells de castanyoles d’Espanya i de tot el món i es pot consultar a Escena Digital de Catalunya.
Es poden consultar també aquest fons, altres documents d’arxiu i museu, i audiovisuals de l’Institut del Teatre i el MAE relacionats amb José de Udaeta a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Antonio el Bailarín (Sevilla 1921-Madrid 1996).
Antonio el Bailarín per a la pel·lícula Duende y misterio del flamenco, 1952. Fotografia de Juan Gyenes
Antonio el Bailarín fou el nom artístic d’Antonio Ruiz Soler, que va ser ballarí, bailaor, coreògraf, director i figura clau en la història de la dansa espanyola per la seva innovació, difusió i creació en aquest art. La fama li acompanyà durant tota una vida dedicada al ball, tant a escenaris de dins i fora del país o a la pantalla, on protagonitzà dotzenes de pel·lícules. Començà amb 6 anys a l’academia del Maestro Realito. Qualificat com a nen prodigi, fou parella professional amb la també nena prodigi i ballarina i bailaora Rosario amb només 7 anys, relació que duraria fins el 1952 i recorreria el món amb el nom artístic d’Antonio y Rosario. El 1937 és molt important ja que l’empresari Marquesi els contracta per anar a Amèrica, on s’hi estarà 12 anys, 7 d’ells actuant a la sala Walforf-Astoria de Nova York. Ja a Espanya, el 1949, actuen al Teatre Fontalba i inicien després la seva primera gira europea. El 1952, ara en solitari, Antonio crea la seva primera companyia, Antonio Ballet Español, presentant-se al Festival Internacional de Música y Danza de Granada. El Amor Brujo y El sombrero de tres picos, destaquen entre les mítiques i recordades d’aquest ballarí. El 1978, amb la seva companyia, que canvià al nom Antonio y los Ballets de Madrid, realitza una gira de despedida amb Antonio y su teatro flamenco. E 1980 dirigí el Ballet Nacional Español durant 3 anys. La seva darrera coreografia és de 1987 i amb María Rosa, estrenada al Teatro Monumental de Madrid. Va rebre moltíssims premis i condecoracions entre els quals destaquen la Creu d’Isabel la Católica el 1950, la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes el 1952, el Premi Internacional de Dansa Vicente Escudero, de Valladolid el 1957, 1958 y 1960, la Medalla d’Oro Extraordinària Círculo de Bellas Artes el 1959 y 1960, la Medalla d’Honor de les Nacions Unides el 1963, la Medalla d’Or de la Real Academia de la Dansa de Suècia el 1964, la Medalla d’Or de l’Escola de la Dansa de Moscú el 1966, la Medalla d’Or de la Scala de Milà el 1967 , el Premi Nacional al Millor Ballet el 1972 i la Medalla d’Or del Spanish Institute de Nueva York el 1979.
Aquest fons s’ingressa el 2017 i el dóna Enrique Burgos, negot i ballarí de la seva companyia, i Rosa García, dona de Burgos i també ballarina de la seva companyia. Està format majoritàriament d’indumentària escènica del Ballet d’Antonio. També hi ha fotografies d’escena d’Antonio i dels ballarins de la seva companyia Enrique Burgos i Rosa García. En menor mesura aplega programes de mà, retalls de premsa que mencionen la seva participació escènica, dibuixos d’Antonio i cartells. Aquest fons es consulta al seu Inventari i a Escena Digital de Catalunya.
Es poden consultar també aquest fons, altres documents d’arxiu i museu, i audiovisuals de l’Institut del Teatre i el MAE relacionats amb Antonio el Bailarín a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Aurora Pons (Barcelona 1936-Madrid 2016).
Aurora Pons a Boleras, de la sarsuela La boda de Luis Alonso, anys 60 o 70
Ballarina dansa clàssica, dansa espanyola, professora i directora del Ballet Nacional de Espanya. Va estudiar a l’Institut del Teatre. Amb catorze anys va ingressar al cos de ball del Teatre del Liceu on va esdevenir primera ballarina. L’any 1955 va ser guanyar el premi nacional a la millor ballarina clàssica i poc després al 1962 guanyà tres premis: la medalla d’or del Círculo de Bellas Artes de Madrid, la medalla de plata de la Diputació de Barcelona i la medalla d’or del Gran Teatre del Liceu. Després de treballar anys al Teatre del Liceu es va incorporar a la companyia d’Antonio “el bailarín”. L’any 1978 va aprovar les proves per entrar de docent a la Real Escuela de Arte Dramàtico y Danza de Madrid. L’any 1992 va rebre la medalla al mèrit de les belles arts i al 1993 Pons es va encarregar de la direcció tripartita del Ballet Nacional amb Nana Lorca i Victoria Eugenia. Va acabar la seva carrera treballant com a professora al Conservatorio Professional de la Danza Clásica.
El seu fons el donà entre els anys 2009 i 2016 i abarca aproximadament des de l’any 1945 fins l’any 1998. Està format per indumentària escènica, objectes personals, fotografies, vuit d’elles de gran format, àlbums de premsa, cartells, etc. Es pot consultar en Inventari i una part a Escena Digital de Catalunya.
Es poden consultar també aquest fons, altres documents d’arxiu i museu, i audiovisuals de l’Institut del Teatre i el MAE relacionats amb Aurora Pons a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
Fons Rosa Garcia (Barcelona 1943) i Enrique Burgos (Sevilla 1942).
Enrique Burgos i Rosa García al MAE, 10 de novembre de 2017
Ballarins de dansa espanyola i mestres de dansa, que van treballar amb Antonio, el Bailarín. Burgos és el seu nebot.
Rosa Garcia és el nom artístic de Maria Rosa Garcia Pujol, i dona d’Enrique Burgos. Inicià els seus estudis de dansa el 1953 a l’Institut del Teatre formant-se amb Joan Magriñà, Pastora Martos i Charo Contreras. Després es formà amb Yoop Van Alen, Emma Maleras, Héctor Zaraspe, Eloy Pericet, Flora Albaicín i Antonio Truyol. El 1955 guanya una beca a la Université de la Danse a París on va estar durant 7 anys i actuà a l’Opéra de Paris, al Teatre Mogador i a la TV. Va realitzar gires europees amb el Ballet de Manolita i Rafael Aguilar. Al seu retorn a Espanya forma part del Grupo de Danza Española de José de la Vega, i s’incorpora a la companyia del Ballet Español de Antonio com a solista durant 4 anys. El 1965 crea el seu propi Ballet fent gires per tota Amèrica i Europa. Després s’estableix a Barcelona com professora de dansa a les escoles de Rosita Segovia i Emma Maleras. El 1979 passa a ser professora i directora adjunta de l’escola de Pastora Martos a Barcelona, i durant el curs 79-80 dona classes a l’INEF, col·laborant amb Pastora Martos. Amb el Ballet de Cristina Hoyos participa a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona i el mateix any entra a l’Institut del Teatre com professora de dansa espanyola.
Enrique Burgos és el nom artístic d’Enrique Yust Ruiz nebot d’Antonio el Bailarín. Es forma a Sevilla amb els mestres “Enrique el Cojo” i “Realito”. El 1958 entra a la companyia del Ballet de Antonio, on estudià dansa clàssica amb Anna Ivanova, Héctor Zaraspe i Antonio Truyol i durant 5 dels 7 anys que va actuar va ser solista i va recórrer tota Europa i Amèrica. El 1962 està durant 2 temporades al Ballet Español de Mariemma com a solista i més tard com a primer ballarí a la Compañía de María Rosa Ballet Español. El 1965 forma part del Grup de Dansa Espanyola de Paco Ruiz i Carmen Rojas i representen Espanya a les fires mundials. El 1969 treballa a Bolero de Ravel al Radio City de New York, on comparteix amb Paco Ruiz el lloc de Ballarí Estrella. El 1970 marxa als Estats Units i Canadà durant 7 anys, sent parella amb Maria Vejer i donant classes. Després torna a Espanya, on participa en gales i a la TV i imparteix classes a l’Escola de Pastora Martos.
Enrique Burgos i Rosa García formen el seu propi estudi de dansa el 1982 i 2 anys més tard amb les seves alumnes una Companyia de Dansa Espanyola, actuant a Catalunya, França, Àustria i Rússia, destacant l’actuació de la setmana cultural de la ciutat de Graz on donaren classes durant molts anys als cursos d’estiu de la Sommerschule.
El fons s’ingresa l’any 2017 i aplega una quantitat destacable de fotografies i indumentària escènica de Rosa Garcia i Enrique Burgos. En menor mesura aplega programes de mà, premsa, cartells, correspondència i figurins. El fons es pot consultar en Inventari i una part a Escena Digital de Catalunya.
Es poden consultar també aquest fons, altres documents d’arxiu i museu, i audiovisuals de l’Institut del Teatre i el MAE relacionats amb Rosa Garcia i Enrique Burgos a Escena Digital de Catalunya, i a les publicacions en línia de l’Institut del Teatre a RedIT.
Arxiu Josep Aznar (Barcelona 1957-2017).
Josep Aznar, 2009. Fotografia d’Oriol Duran.
Josep Aznar va ser enginyer tècnic industrial de formació. El 1977 va iniciar-se en el món de la fotografia, que va convertir en la seva professió el 1986. Tot i que va retratar espectacles de teatre i música, és conegut per ser el principal fotògraf de dansa del país. Va ser el fotògraf oficial del Festival de Peralada, de la temporada de Dansa del Centre Cultural Caixa Terrassa, de L’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya i del Festival Barcelona Grec, a més de treballar per moltes companyies de dansa com el Ballet de Zurich, el Ballet Nacional d’Espanya, la Companyia d’Antonio Gades, el Víctor Ullate Ballet o Metros de Ramon Oller. El 2009 va rebre el premi Dansacat de l’APdC en la categoria de reconeixement professional.
L’arxiu fotogràfic adquirit pel MAE està format per uns 1.600 reportatges fotogràfics, amb més 100.000 imatges de negatius i més de 70.000 imatges digitals, a més d’unes 1.500 diapositives. Tot aquest material esdevé memòria i testimoni de les arts escèniques a Catalunya, en especial, de la dansa, els darrers quaranta anys.
Accediu a les seves fotografies de dansa espanyola a Escena Digital de Catalunya.
Entre 2010 i 2011 li vam dedicar l’exposició Josep Aznar. Un espectador privilegiat. 40 anys de dansa, comissariada per Ester Vendrell, professora del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre.
Es poden consultar també el seu fons i altres documents d’arxiu i museu relacionats amb Josep Aznar a Escena Digital de Catalunya, documents bibliogràfics i audiovisuals a Biblioescènic, i a les publicacions de l’Institut del Teatre a RedIT.
