 |
 |
| (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 – íd., 20 de desembre de 1911) |
|
Poeta, prosista, assagista, periodista i traductor. A partir de 1982 Maragall col.labora en algunes de les més conegudes revistes del Modernisme com L’Avenç, Luz , Catalònia, Diario de Barcelona i La Veu de Catalunya. El 1884 obté el títol de llicenciat en Dret. El 1894 es presenta als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La sardana, guanyant l’Englantina. El 1895 publica el seu primer volum poètic, Poesies, que inclou un dels més coneguts poemes de l’autor, La vaca cega. A Visions i cants de l’any 1900, apareix el començament del seu poema El comte Arnau. A la mort de Verdaguer, l’any 1902, es declara el seu hereu i el major poeta en llengua catalana. El 1903 publica el seu assaig Elogi de la paraula. El 1904, es presenta novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa, sent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural. El 1906 intervé al Congrés de la Llengua Catalana i posteriorment es convertí en membre fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1910 guanya el premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona amb Enllà. El 1911 publica el seu últim llibre en vida: Seqüències, que inclou el Cant espiritual. Pòstumament, el 1912, apareix Nausica. El seu treball com traductor inclou autors grecs com Homer i Píndar, autors alemanys com Goethe, Novalis, Nietzche, Schiller Reinick i Wagner, i autors francesos com Daudet y Lamartine. La seva tendència conservadora, fa que se’l classifiqui dins d’un grup d’escriptors modernistes de la generació del 98, entre ells Victor Català, Prudenci Bertrana, Puig i Ferrater, que situen la seva obra en ambients tradicionals i rurals. |